CAMPS DE REC

ELS TOMÀQUETS

Els tomàquets que es el fruit de la tomaquera, no conec cap aficionat o professional que es dediqui a la pagesia, que no hagi cultivat en més o menys extensió, tomaqueres, doncs es un producte que es fa servir per menjar tan en cru com cuit i si bé es oriünda de Amèrica del sud, ja forma part d’un menjar que podríem dir emblemàtic de casa nostra, com es el pa en tomàquet. Solsamènt amb el tema dels sofregits, ja s’han podria fer un llibre.

Quant maduren es a l’estiu quant els dies son llargs i fa calor, arribant fins a la tardor si no plou a bots i barrals. Tret d’aquest període  els tomàquets en perdut tota la gràcia del natural i no tenen tant de gust ni olor, com passa als cultivats en hivernacle, per això en tenim tot l’any, vet aquí. Agafa un color vermell en progrés fins arribar a un vermell intens, hem una olor pròpia inconfusible. En cru, a més del pa en tomàquet, el que més se li esca-ho es amb amanida, i tant sols com acompanyat de enciams i ceba ja es sublim. A l’estiu quant fa calor oberts pel mig i amb una picadeta d’all o àpid ratllat per sobre, amanit amb un rajolinet d’oli, ho heu provat?  

Es cullen quant agafen color, no abans. Si s’han tenen molts, cal no esperar per collir-los en vermell del tot, donat que llavors en tindre-ho masses per menjar, tret de que en voleu-ho fer per a conserva, que convé que siguin força vermells. No els traieu-ho sense cap trosset de branqueta, que portin el primer enllaç, doncs així durem més al rebost. No cal agafar tot el ramell, sinó agafar les unitats madures. De totes maneres, val la pena plantar-ne més de les que ens podrien arribar a satisfer, pel fet de que son plantes força vulnerables agafar malalties i a vegades es moren algunes. En aquests casos s’han d’arrencar les plantes malaltes de soca-rel per evitar possibles contagis veïnals. S’ha les pot ajudar al creixement amb una aportació de sofre si la terra es massa abonada ho àcida i quant les plantes son petites, i amb una ruixada de sulfat de coure diluït amb aigua quant les plantes tenen tres o quatre pams d’alçada. Depenent de l’anyada jo no ho faig, però els que ho fan sempre els i va be.

Els plançons es planten fondo, tenint la terra flonja i semi abonada i apartades de les patates. No massa abonada pel que he apuntat de la delicadesa, doncs l’adob en excés, no convé. Es pot fer hem un cert èxit, el planter un mateix, guardant llavor de la varietat que més ens agradi, es deixa assecar i es posa dintre un pot, i plantar pel febrer, a l’esguard del fred i a les fosques per la germinació i a la llum natural per la creixença, aclarint quant surten i trasplantant-les al lloc. La meva recomanació es que es compri al plantar-aira, doncs allí trobareu diferents varietats per triar i remenar. A més de que venen preparades per resistir certes penúries. No vull dir en fermetats, he?. Però tenen cura de que els plançons venen en   la tija força forta, forçant el creixement de la llavor amb la terra més convenient, el rec i l’escalfo, en el moment precís. Es com si aquestes criatures, tinguessin una bona dida, vaja.

Es planten en cavallons, de cinquanta centímetres per cinquanta. Es claven canyes al peu de cada planta i es lligant amb quadrat formant un quadrúpede, entravessant-ne una per fermar tot plegat. Quant les plantes fan la creixença es lligant per evitar que es tombin, i així els tomàquets queden alts.  Convé treure els fillols que surtin de entre les fulles i deixar solament un parell de branques. Llavors els fruits seran més grossos.

Mireu, també es poden deixar que escampin pel terra, sense canyes, com les meloneres. Amb els cavallons fets per si convé regar. Però sense tanta manipulació. Jo he provat de fer-ho i els resultats han sigut bons, si be els ratolins també els agraden els tomàquets. I si plou molt, malament, doncs es podreixen.

Tenim unes quantes varietats per recomanar. El més popular es el tres cantons o “benach”, que es fa servir per tot, però sobre tot per amanides. Els de la varietat pera, son més petits però molt bons. Els montserrat, fets per evitar les llavors, son molt bons però molt delicats de cultivar. Els que son molt productius son els híbrids, que jo no he fet servir mai. Prefereixo les plantes més tradicionals i gens avançades ho manipulades. Mereix un apartat molt recomanable la varietat de tomàquets per guardar o penjar. Son els més aprofitats per a sucar pa. Aguanten molt de temps en lloc sec i fosc, per mor de que la selecció natural en malmet molts, però sempre en queden de sans vent bé fins a la primavera de l’any següent, sempre que en tinguem de més, es clar.

Els tomàquets posats de moda anomenats “xerri”, de mida molt petita, es poden cultivar de plantes d’un any per l’altre, o dos, es a dir, que es poden enterrar restes de tomàquets fets malbé, en el lloc que l’any entrant sortiran plantes i no les cuidarem com hem explicat en les altres varietats i els seus fruits seran tant petits com vulgueu-ho. Com boscans o feréstecs. He que m’enteneu-ho ?  

La primera fotografia es de tomaqueres a punt de regar al camp de Cornellà 2011, la segona es d’una tomaquera al pati de casa estiu 2012 i la tercera es una caixeta com un tresor, oi? Fotos FF